Hairy Tails

Al final la Marta, s'hi va atrevir

Discreta, tímida i una mica espantadissa, quan era adolescent va agafar el costum d’amagar-se sota la visera d’una gorra i de portar sempre ulleres de sol. Fins que un dia, ell, amb un somriure murri, li va arrencar la gorra i la va alçar ben amunt, mentre ella saltava per recuperar-la.

El va mirar enfadada, amb els ulls encesos com flames, i ell, en veure-la per fi, es va quedar sense paraules. De fet, es va posar vermell.

—No t’hauries d’amagar —li va dir.

Des d’aquell dia, la Maria porta la melena solta i escarlata com les brases vives. I ell, quan caminen junts amb el braç sobre les seves espatlles, de tant en tant li enrosca un dit entre els cabells. Li ha quedat aquesta mania.

Semblaràs una bruixa, Clàudia

—Semblaràs una bruixa, Clàudia, ja no tens edat per dur els cabells llargs i foscos, no és natural. A més, t’endureixen les faccions; faràs cara de bruixa. Fes-me cas.

—Crec que tens raó —va dir ella, mentre ell tornava a girar el cap cap a la tele.

Quan va arribar a la perruqueria, va demanar que li posessin un castany tan fosc com un expresso italià. I que només li tallessin les puntes, ni un mil·límetre més.

En sortir, es va prendre un gintònic i, des del mateix bar, va comprar un bitllet a Venècia. Només d’anada, de moment.

El dia que em vaig creuar amb un llop

Un dia, em vaig creuar amb un llop de veritat. Va ser en una vall alpina. Em vaig desviar del camí sense saber per què, i ell va aparèixer entre les falgueres. Vaig pensar a fugir o a enfilar-me a un arbre, però no em vaig moure. No pas per por, sinó per fascinació. Els seus ulls grocs em van atreure com la llum atrau les papallones cap al seu propi final.

Vaig allargar la mà i ell, en comptes de mossegar-me, em va deixar acariciar-li el llom platejat.

Des d’aleshores, porto els cabells platejats com la lluna i el seu pelatge, per recordar que els camins que fan més por són, sovint, els que valen més la pena.

Remitent: la vida que vas negar

Carta a en Jordi Bosch: 

Avui fa cinc anys que vas marxar i he sentit la necessitat d’escriure’t una carta. 

Volia dir-te que vaig entendre la profunditat de la teva tristesa, jo també la vaig sentir: ningú que no hagi sentit un “ho sentim, no podreu tenir fills” pot fer-se a la idea de com n’és de terrible. També vaig entendre que em culpessis a mi, al meu cos, d’aquell despropòsit, perquè jo també ho vaig fer, fixa’t si tenim coses en comú. Em vaig carregar una culpa inhumana i tu la vas duplicar: “la vida és sàvia; si no vol que tinguis fills, per alguna cosa serà”. I vas tancar la porta per sempre més. 

Adjunta a aquesta carta, hi trobaràs la foto d’una nena. Es diu Carlota però n’hi diem Peach, perquè quan va néixer tenia un borrisol suau, d’un taronja rosat, que la feia semblar un préssec acabat de collir. Ja veuràs que, amb tres anys, tot i tenir ja mitja melena, conserva encara aquell color adorable. 

Ah, per cert: va néixer de les meves entranyes. Es veu que la vida, el que volia en realitat, era que deixéssim de tenir tantes coses en comú. 

Que vagi bé.

Les dones que mai s’aparten

A la Júlia sempre se li ha donat millor demanar perdó que permís, tot i que això últim tampoc no és gaire habitual. Als deu anys va llegir la història de Mary Jackson, la primera dona afroamericana enginyera de la NASA, i va quedar fascinada per aquell món de motors, òrbites i números, però sobretot per ella.

Una dona que havia hagut de demanar permís a un jutge per poder estudiar. Una dona que no es va deixar apartar.

Aquella tarda mateixa, la Júlia va dir a la seva mare que volia anar a Carol Bruguera a tenyir-se els cabells de magenta, com una galàxia. La mare s’hi va negar: li va semblar un caprici, ganes de cridar l’atenció.

—No ho és —va dir la Júlia—. És perquè, quan em miri al mirall, recordi sempre que ningú em pugui apartar de les meves aspiracions.

I la seva mare la va acompanyar.

La Nora no portarà mai trenes

La Nora camina per la Plaça Major de Manresa lluint la seva cabellera verda, com un prat acabat de ploure. Però no sempre ha tingut els cabells d’aquest color. Quan el seu pare intentava, en va, fer-li trenes, aleshores eren castanys.

Cada cap de setmana i a l’estiu passejaven per la Sèquia, quan era ben petita de la mà, i després ella corretejant per davant. Després s’estiraven a l’herba, ben verda i, a vegades, humida, i ella no acceptava tornar a casa fins que ell no s’havia inventat una bona història. En aixecar-se, ell li treia els brins d’herba dels cabells, però sempre li en deixava algun.

Quan va marxar a estudiar a Barcelona, aquella rutina només es repetia els estius. Però quan va tornar l’últim cop, l’últim any de carrera, el seu pare ja no hi era.

La Nora no porta mai trenes. Prefereix la cabellera solta i del mateix color que un prat de muntanya encara humit, perquè sigui ben visible des del cel, que ell la pugui mirar des d’allà i cada dia recordi, tal com ella, les seves tardes a la sèquia.

Informe clínic orientatiu

Unitat de Dermatologia Pediàtrica de l’Hospital de la Vall d’Hebron

Pacient: F., sexe femení, nascuda el 05/07/2021.
Motiu de consulta: naixement amb els cabells de color blau intens, sense antecedents familiars.

Al llarg dels darrers mesos s’han realitzat anàlisis de sang, estudis genètics, biòpsia capil·lar, proves d’imatge i observació continuada. Tots els resultats han estat normals. No s’hi han detectat alteracions estructurals ni metabòliques que n’expliquin la pigmentació.
El color blau es manté estable, no presenta decoloració ni respon a tractaments tòpics.

Durant les visites, F. ha mostrat un caràcter sociable, alegre i extraordinàriament afectuós amb tot el personal mèdic. El seu desenvolupament és adequat per a la seva edat, però la seva manera de ser al món sembla excepcional.

Conclusió: no s’ha trobat cap causa clínica ni genètica per al color dels cabells.

Anotació final: per exclusió, i com a hipòtesi poètica, només podem concloure que els seus cabells són blaus senzillament perquè s’assemblen a un cel de primavera.

El secret d’un gran vi

A la Garriga, prop dels Cingles de Bertí, s’estén una petita finca vinícola coneguda només per uns pocs. El vi que s’hi fa no surt al mercat: s’embotella a mà i es reparteix entre famílies de la zona. Però els qui l’han tastat saben que és dens, fosc, intens. I que només surt cada dos anys.

El propietari manté dues normes inqüestionables: qui hi participa signa un pacte de silenci i, sobretot, cap dona pot trepitjar el raïm, perquè diu que desequilibren el most.

L’últim estiu, una quinzena d’homes van fer la verema. Tots eren corpulents, tret del més jove: amb la boina calada i una armilla de lli massa ampla, treballava en silenci, amb els ulls sempre abaixats.

El palment era una festa. Quan es trepitja el raïm, ja s’intueix si el vi serà bo. Aquell any, el most era espès, dolç, perfumat. Quan tots van sortir de la pica, el més jove encara hi era. Va alçar la mirada entre unes faccions massa suaus. Es va desbotonar l’armilla, es va treure la boina i una cabellera granat va caure en cascada.

I ella va dir:
—Ja ho veieu, granat com el Cabernet Sauvignon.

L’Aina per fi ho ha entès

L’Aina viu en una casa aïllada prop de Ripoll, envoltada de bosc. Quan l’hivern s’allarga, li costa sortir. No és por, exactament. És aquella sensació estranya de no saber ben bé on posar-se quan passa pel mig de la plaça.

Aquest matí s’ha calçat unes botes antigues que eren de la seva mare: de colors vius, amb dibuixos setanteros. Li han fet gràcia. Ha sortit a caminar. En creuar-se amb una noia, ha notat una mirada estranya, mig sorpresa, mig divertida.

Ha desviat la vista i s’ha enfilat bosc amunt. Al cap d’una estona, ha recolzat el front contra un avet. Alguna cosa enganxosa li ha tacat la màniga: resina. Sap que els arbres la segreguen quan són ferits. Com una defensa.

Al costat, gotetes d’ambre brillaven a l’escorça. Llavors ho ha entès. S’ha tret el gorro de llana i ha deixat que la melena li caigués per les espatlles. És ambarina, com la mel.

I li recordarà que ningú pot fer-li mal si ella no ho permet.

El Nil pensava trobar la pau a les flors

El 20 de juny de 2018, es va fer un silenci absolut al Palau Robert, tot i les més de 400 personalitats del món del periodisme que omplien la sala. El guanyador del Premi Internacional de Fotoperiodisme Manuel Outumuro no va pujar a l’escenari.

Perquè no hi era.

Des que va tornar de Mali, un any abans, en Nil no havia sortit del jardí. Ni havia tornat a parlar. Completament mut, es dedicava a fotografiar flors, sempre roses, de vegades liles. A l’hivern, ciclamens; a l’estiu, buguenvíl·lies.

Encara que mai ho va dir, la seva germana intuïa que esperava que aquella ferida, la dels horrors de la guerra que havia immortalitzat, deixés de supurar. Ella el va acompanyar en el seu silenci: compartien tes, miraven els núvols, ell feia fotos i ella l’abraçava per darrere. Quan ella intentava posar-se davant la càmera, ell la guardava. Mai disparava.

Un matí de setembre, va ampliar la foto que acabava de fer. A la part inferior, el somriure de la seva germana. Al centre, una mirada humida. I a la superior, flotant davant dels núvols, la cabellera rosa amb què ella havia aparegut aquell matí.

Un rosa hipnòtic com la buguenvíl·lia.

No sé si va ser l’aroma o el verí, que em va fer perdre el sentit

Ser temporera de la lavanda és, en realitat, esperar. Esperar al juny o al juliol, segons el caprici del sol i de la pluja, per retrobar-te a la Provença amb aquells grupets que arriben en autocar des de diferents punts de Catalunya. I si un dels nois és el teu amor platònic d’estiu, l’hivern es fa insuportablement llarg.

En Pau i jo només ens dèiem “hola” i “bona nit”, entre falçades i eixams d’abelles. El perfum ho tornava tot més lent, més tou. Però ni així, durant tres estius, vaig gosar dir-li res més.

El quart any, al veure’l, em vaig amagar entre les mates: anava despentinada. Vaig ensopegar amb un rusc i les abelles em van picar fins a fer-me perdre el sentit.
Em vaig despertar a l’hospital amb el seu somriure descarat al davant. Diuen que em va portar en braços, que no es va moure de la cadira. I que, entre el verí i la lavanda, em vaig posar a parlar.

Ara, quan m’olora la melena i em fa un petó al cap, em diu: “encara que t’hagis tenyit de lila com la lavanda al juny, no et tornaràs a amagar de mi.”I jo no li dic que me la vaig tenyir per recordar sempre aquell dia.